dissabte, 22 de novembre del 2008

DESPOLITITZAR EL CONFLICTE. L'ORDENANÇA "CÍVICA" I EL NOU PROTAGONISME SOCIAL

1. Legalitzar la violència classista

L’ordenança per a “garantir la convivència ciutadana a la ciutat de Barcelona”, la malparida ordenança del civisme, no s’ha aprovat només perquè li fem retrets humanitaris, quasi assistencials. És rotundament cert que persegueix l’economia informal dels més desafavorits (prostitució, venda ambulant, captaires), i que criminalitza i penalitza els comportaments, les formes de vida i fins i tot els subjectes socials que escapen a la definició del ciutadà benestant, pulcre, integrat, participatiu o obedient. La marca Barcelona -corporació empresarial metropolitana en constitució- pretén, per una banda, monopolitzar tota l’activitat econòmica en el paraigües del capitalisme formal, de manera similar al sistema fabril anglès que perseguí implacablement a milers de vagabunds desposseïts per a salaritzar-los i recloure’ls en fàbriques. I per altra, en tant que empresa dedicada a la producció i comercialització d’imaginaris i serveis associats, la marca Barcelona no tolera distorsions del seu skyline a peus de terra, això són, totes aquelles persones que trepitgen el carrer de forma inapropiada o disfuncional al publireportatge permanent de l’economia de mercat.

Un exemple clar de violència classista: la viscuda pels desplaçats territorialment, pels expulsats per l’ofensiva immobiliària i urbanística que dinamitza el model Barcelona. La gent amb rendes baixes, que ha tingut la gosadia de viure tota la vida en barris històrics i que de fet ha traçat l'historicitat que avui dóna valor afegit al territori, aquests milers de persones que veuen com els són arrebatats els drets a la ciutat, el dret a habitar i, molt sovint, el dret i la pràctica de l’experiència de la col•lectivitat. Desplaçats, expulsats, atomitzats,... l'ordenança del civisme és el braç legal que acompanya la violència material de l'elitització: els seus afectats no mereixen ser inclosos en el catàleg de la ciutadania...

Si els objectius socio-economics buscats per l’ordenança són clarament de dretes (clàssicament burgesos, econòmicament empresarials), no ens ha d’estranyar que els mitjans utilitzats també ho siguin. L’ordenança no li fa fàstics a inscriure’s en la tradició jurídica neoconservadora de la tolerància zero, la que equipara criminalitat als petits actes irregulars que cometen els exclosos del benestar urbà. Més que garantir “la convivència ciutadana”, el que fa l'ordenança és apuntalar l’ordre econòmic classista del capitalisme metropolità. Aleshores, davant del repte que suposa, l’haurem de desafiar amb uns criteris que vagin més enllà dels humanitaris, i això significa inscriure-la al bell mig d’una confrontació entre antagonistes econòmics, socials i polítics.


2. Desactivar el protagonisme social

A més de legalitzar la violència classista cap a les manifestacions econòmiques i socials de la pobresa, en l’ordenança s’hi inclouen aspectes d’immediata confrontació politica. Qüestions que, evidentment, no han estat gens publicitades ni per les Institucions, ni pels mitjans de comunicació de masses, ni pel partit enrotllat de torn, però que tampoc han estat -malgrat la seva gravetat- suficientment denunciades pels opositors a la llei. Diguem-ho clar: l'ordenança cívica apunta directament a la neutralització de les pràctiques polítiques rupturistes i quotidianes dels moviments de base enfrontats al model capitalista de ciutat.

En els darrers anys, la creativitat social ha desbordat la malla estreta dels partits politics, les formes arcaiques del sindicalisme del pacte social, la professionalitzacio anestesiant de les ONG, la presa de pèl de la participació ciutadana, l'insult del voluntariat... Desobeint els nous i vells agents del control, un nou protagonisme social s’ha fet present de forma quotidiana en els carrers de la ciutat. Un magma irrepresentat i irrepresentable, intervenint insistentment en l’espai urbà, tant físicament com simbòlica, expressant-se a partir de la reapropiació del carrer i articulant-se molt sovint en l’agregació espontànea, en la manifestació, en el concert, en la festa alternativa, en la paradeta, en la pancarta, en el cartell, en la pintada, en el menjar popular, en el mercat d’intercanvi... Un protagonisme social que ha sorgit com a resposta, repte i alternativa a la crisi de representació de la política tradicional i a la precarització de la vida, capaç de materialitzar –més enllà de les paraules- certa resistència física a la construcció de la metròpoli capitalista. Arxipèlag de relacions socials basades en la cooperació, d´altres formes de fer política i construir col•lectivitat. Creació d´espai public allà on només hi hauria circuit comercial, experimentació d’una esfera pública no estatal allà on únicament hi hauria hagut malestar urbà individualitzat...

L’expressió del nou protagonisme social ha suposat la politització autònoma de l’espai públic, a partir de l’ús intens del carrer com a lloc per a la creativitat i el conflicte. I són aquestes formes expressives les codificades i sancionades en l’ordenança. Doncs per al model Barcelona, tot ús de l’espai urbà –de fet, tota relació social- que escapi i/o entri en conflicte amb la mercantilització i/o el control, suposa un repte “biopolític” que ha de ser neutralitzat. L’ordenança és un moment més en la lluita per l’espai públic, una palanca per a facilitar la mercantilització que interessa al capital público-privat, un moviment legal per a garantir la governabilitat. Restringint l’ús de l’espai urbà de tal forma com ho fa l’ordenança, es pretén clausurar els espais propis del nou protagonisme social. Desactivar un moviment que no s’articula políticament ni en els despatxos ni en el parlament, sinó que ho fa en el carrer.


3. Despolititzar el conflicte

L’ordenança busca restringir al màxim la possibilitat de crear moviment social. Tanmateix, la seva aposta és una neutralització que superi els dispositius tous d’integració (un tant fracassats, filosofia fòrum o participació ciutadana) i que no obstant no suposi la lectura política que podria despertar la repressió “dura”. Planteja així el control “administratiu”, que busca un ofegament de les pràctiques dissidents però no des d’un punt de vista immediatament polític sinó gairebé tècnic.

En primer lloc, ho fa amb el xantatge econòmic, que promourà que siguin únicament les empreses o les grans organitzacions de la societat civil les que utilitzin l’espai públic. En l’article 14, relatiu a l'organització i autorització d'actes públics, s’estableix que: “l'Ajuntament podrà exigir als organitzadors que dipositin una fiança o subscriguin una pòlissa d'assegurança per respondre dels danys i els perjudicis que es puguin causar”. I en segon, amb la censura política, l’Ajuntament legalitzant la seva arbitrareitat, autolegitimant-se com a jutge sobre qui pot utilitzar l’espai urbà i qui no, com si la ciutat no fos viscuda i treballada per tots. “L’Ajuntament no atorgarà autorització per a la celebració d’esdeveniments festius, musicals, culturals, esportius o d’índole similar en els espais públics on es pretenguin realitzar quan, per les previsions del públic assistent, les característiques del propi espai públic o altres circumstàncies degudament acreditades i motivades a l’expedient, els esmentats esdeveniments puguin posar en perill la seguretat, la convivència o el civisme”. Paraules ambigües -seguretat, convivència, civisme- que simplement amaguen la discrecionalitat total que s’arroga l’Ajuntament, una discrecionalitat que, com afirma la Comissió de Defensa dels Drets de la Persona del Col•legi d’Advocats de Barcelona, afectarà segurament “als drets polítics d’aquells grups més descontents o insatisfets amb la política municipal”. També es proclamen motius tècnics alhora de prohibir la comunicació pròpia dels moviments: “La col•locació de cartells, tanques, ròtuls, pancartes, adhesius, papers enganxats o qualsevol altra forma de publicitat, anunci o propaganda, haurà d'efectuar-se únicament en els llocs expressament habilitats a l'efecte per l'autoritat municipal. És prohibida la col•locació de cartells i pancartes en edificis i instal•lacions municipals, en qualsevol espai públic o element del paisatge i el mobiliari urbà o natural, sense autorització expressa de l'Ajuntament” així com “escampar i llançar tota classe de fulletons”. Per altra banda, en el segon apartat de l'article 23 s’estableix que: “igualment, caldrà autorització expressa de l'Ajuntament, a més de la del titular del bé afectat, quan el cartell o la pancarta s'instal•li en un bé privat si vola sobre l'espai públic, excloses les pancartes a balcons i altres obertures”, Etcètera.

Tota la comunicació directa dels moviments, des de l’organitzacio d’actes públics, fins a la distribució d’octavetes o publicacions alternatives, es pot veure afectada per la neutralització tècnica. Mentre el franquisme hagués prohibit una pancarta pel seu contingut politicament subversiu, fet que escandalitzaria i suscitaria solidaritat politica, en la democràcia de la repressió administrativa la prohibició s’imposa en el mateix mitjà de la comunicació. Ara la lluita ja no és per la llibertat d’expressió (expressar una cosa o altra) sinó per la possibilitat d’expressar. (La cosa té trampa, però, perquè l’Ajuntament sap que els continguts de les pancartes probablement no seran del seu gust...)

La neutralització tècnica té com a objectiu impedir l’articulació politica del malestar urbà. Desallotjar un centre social okupat en nom de la propietat privada, o bé tancar una associació cultural perquè s’hi han fet xerrades contra el fòrum 2004, és una repressió política que posa damunt la taula debats igualment politics. Ara bé, tancar un centre social o un ateneu perquè no tenen llicència de bar, és repressió administrativa, tècnica, que permet rentar-se les mans respecte les motivacions polítiques de fons que igualment han motivat el tancament d’aquell lloc públic i associatiu –que no negoci il•legal.

Despolititzar el conflicte existent en la metròpoli elititzada / precaritzada significa que el malestar urbà, la visibilització de la pobresa, i els moviments socials de resposta a la precarització de l’existència, no han de ser llegits políticament ni afrontats de forma col•lectiva. Han de ser tractats com a problemes d’ordre públic, en tant que desordres asocials o anòmics, en tant que comportaments individuals desviats, i per tant gestionats a partir de sancions personals administratives o a partir de la “reeducació”...

Intervenint a partir de l’ofegament administratiu, s’aspira a despotenciar encara més els que no tenen poder, i refundar el consens fissurat amb l’ajuda dels sectors socials conservadors. Desactivar el protagonisme social que emergeix entre les ruïnes de la politica institucional desacreditada, aquesta altra societat que, quotidiana i discreta, ha anat alimentant i realimentant-se amb les successives mobilitzacions urbanes dels darrers anys. És, el setge a aquesta geografia politica capaç de crear resistència i alternativitat, l’objectiu inconfessat –o confessat amb veu baixa- de l’ordenança de la marca Barcelona. No estarem parlant de l’eterna obsessió del sistema de partits que, represaliant les formes politiques informals, pretén preservar el seu monopoli de la politica....?


4. Si el gos borda...

En la Barcelona postmoderna i postindustrial, semblava que el conflicte que històricament ha tatuat els carrers de la ciutat hagués estat relegat als arxius o museificada. L'enfrontament entre la burgesa ciutat dels prodigis i la rosa de foc proletària, únicament material de novel•la o fulletó. Per “sort” l’ordenança, malgrat buscar el contrari, el que ha fet a partir de la tipificació i càstig administratiu és reconéixer un desbordament. Això és, l’existència d’uns subjectes socials que, per manca de drets formals –laborals, politics, legals-, s'articulen col•lectivament a partir de mecanismes informals, al•legals, directament il•legals o il•legalitzats, molts d'ells tipificats d’incívics... La Institució, incapaç de proposar una sortida emancipatòria a la crisi de governabilitat, pretén ofegar els desafiaments d’un protagonisme social, arrelat al carrer, que si practica alternatives a la crisi.


Precaris... sense papers... prostitutes... activistes... graffiters... incivics...
si el gos borda és que estem entrant en el pati del seu amo


(Publicat a Illacrua, abril 2006)